JAMES NACHTWEY, USA, MAGNUM PHOTOS FOR TIME

La fotografia de James Nachtwey “Magnum Photos for Time” realitzada a Rwanda el 1994 i s’emmarca dins el context del Genocidi de Rwanda.
Es tracta d’un retrat masculí d’un noi molt jove on s’emfatitza a les marques a la pell del nen i el gest d’ofec de la mà. És un primer pla amb un enquadrament organitzat de manera estructurada dividint la imatge per la meitat en dues parts: la primera és la part on es veu el rostre d’un noi amb marques horitzontals de gran tamany i petites marques verticals al seu voltant amb una expressió de dolor i la mà d’aquest jove que mostra un gest d’ofec, i la segona on queda l’espai buit de paret. El punt d’atenció recau en l’orella, punt que ordena les ferides que el noi té a la cara i que ens condueixen a l’expressió de dolor del noi. El fons és una paret llisa on trobem quatre punts negres que equilibren la composició amb l’ajuda de l’espatlla i la camisa de ratlles de color blanc. És un noi rwandès ferit per l’exèrcit Tutsi durant la guerra que es coneix amb el nom de Genocidi de Rwanda.
Trobem dos focus de llum: un que es projecta des de la dreta de la fotografia enfocant el rostre i una que es projecte entre la paret i el rostre per allunyar aquest últim del fons. Aquesta llum irreal projectada entre la paret i el noi es mostra una textura granulada i degradada a la paret acompanyada d’unes taques més fosques al sector on arriba menys llum. L’altre llum, la que queda projectada sobre el rostre del noi, ens mostra la textura del cabell, de les ferides i de la pell alhora que augmenta la brillantor del jove rwandès.
És una fotografia tancada que transmet tranquil·litat i busca la compassió del públic per tal de commoure’ls.
Pel que fa a la simbologia de la fotografia l’autor vol mostrar el dolor que pateix la població rwandesa, representada pel jove de la foto amb uns ulls clars que mostren innocència i alhora maduresa pel que ha viscut, i la crueltat dels Tutsi, representada a les marques de la pell del noi i la mà d’aquest que mostra l’ofec i el dolor que sent degut a la guerra.
És una imatge d’una gran iconicitat i duresa que reflexa una realitat que es vivia a Rwanda el 1994.

Curial Rodríguez

Los Angeles, 1991 (Steve McCurry)

Aquesta fotografia és de Steve McCurry, fotògraf contemporani, i es troba la seva sèrie Retrats  en el grup fet a Los Angeles el 1991.

És un pla de conjunt però la nena, a primer terme, està en pla americà. El camp de profunditat no és gaire gran, ja que només surt la nena enfocada i nítida. La gent que la nena té darrera marquen el ritme dels diferents plans de profunditat cap al fons de l’imatge, on es veu l’altar. 

Pel que fa a la composició, els elemnts del fons de la imatge estan col·locats  simètricament, mentres que la figura principal està desplaçada a l’esquerra i dóna sensación de moviment. Les línies diagonals dels bancs marquen el punt de fuga on hi ha l’altar. Dins les diagonals hi ha la principal figura de la composició que és la nena, destacada amb un paréntesi marcat pels seus braços,  que fan que la composició sigui tancada. El principal nucli dins la nena és la seva cara, que també està emmarcada per l’estampat del vestit i el barret. 

Els colors són bastant definits i contrastats, la majoria són càlids i terrosos i  contrasten amb el blanc del vestit i el negre del seu cabell. La textura del vestit, que sembla molt llis, contrasta amb la del barret, que es rugós i amb la fusta del banc.

La intenció del fotògraf és centrar-se en les persones i captar un instant concret. Es centra en la mirada i  l’expressió de la nena, que no se sap si estaà contenta o trista i, per això, és el centre de la imatge. Els seus  reportatges fotogràfics solen ser de països amb vies de desenvolupament o minories ètniques com en aquest cas: els llatins a Estats Units. Crida l’atenció l’important que és la religió en aquesta comunitat.

Anna Godoy

Le baiser de l'hôtel de ville

Aquesta imatge, anomenada ‘’Le baiser de l’hôtel de ville’’ (El petò de l’hotel de Ville), del fotògraf Robert Doisneau, va ser realitzada l’any 1950.

La seva tècnica és la fotografía artística.

Es tracta d’una fotografía monocromàtica, on es pot observar una escena on una parella es besa davant l’ajuntament de París. La gent passa pel seu voltant, sense fer cas a la parella. També hi apareixen cotxes circulant.

En quant a l’enquadrament, just al centre de la imatge, el fotògraf ha encuadrat a una parella besant-se al carrer mentre  que la resta de la gent passa pel cantó.

Es tracta d’un pla general, ja que mostra un escenari amb una visió global, però en aquest cas la figura humana té rellevància. En un primer pla podem observar una persona d’esquenes. En el segon pla i ocupant la part central de la fotografía hi veiem el motiu principal de la imatge: la parella. Al fons hi veiem gent caminant i la façana de l’ajuntament de París.

El pes d’aquesta fotografía recau sobre la parella, per tant, pot ser que segueixi una composició de tipus aurea, ja que només la parella està enfocada.

No pot tenir valor tonals perquè es tracta d’una fotografía en B/N. En quant a les gammes, podem observar que hi ha una gran quantitat de grisos i el contrast entre el blanc i el negre és notable. Es pot apreciar una mica de granulat en la imatge, referint-me a la seva textura.

Té un grau d’iconocitat total perquè es tracta d’una fotografía.

Segurament la fotografía ha estat realitzada a partir d’un tripode, a aproximadament entre 3 i 5 metres de distància de la parella.

Podria estar feta amb un objectiu 18-35mm, ja que la imatge sembla haver estat realitzada d’aprop.

El temps d’exposició de l’obturador a la llum ha estat lent, ja que només així es pot aconseguir la sensació de moviment de les persones del fons. El diafragma debia estar obert a una mida mitjana, ja que la profunditat de camp no arriba gaire lluny, aproximadament fins els cotxes.

Aquesta fotografía va formar part d’un reportatge que la revista ‘’Life’’ va dedicar a l’amor en la primavera a París després de la Segona Guerra Mundial (1950), és a dir, la vida a Europa en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial.

La intenció del fotògraf Robert Doisneau va ser destacar els dos personatges centrals besant-se.

El valor expressiu d’aquesta imatge és l’amor entre dues persones que es veuen envoltades per molta gent, però ni ells donen importància a la gent, ni la gent a ells.

En quant al missatge, a aquesta fotografía se la considera un símbol del romanticisme i de l’amor jove, com a una metàfora del sentit de la vida en l’Europa dels anys posteriors a la Segona Guerra Mundial.

Neus López Núñez

2n Batx. D

.

Jove Bororo, Steve McCurry (Young wodaabe man, Niger)

En aquesta fotografía podem veure a un jove noi de la tribu Bororo (en fulà Wadaabe) que porta la cara pintada de color groc, els llavis i els ulls negres i llueix roba i joies de colors molt variats i vius.

És una fotografía frontal, de primer plà del noi, amb una llum natural, molt homogènia i per tant no crea ombres brusques. Compositivament trobem una vertical molt marcada que l’atravessa -coincidint amb la ratlla blanca que porta pintada a la cara- i que serveix, al mateix temps, d’eix de simetria ja que a part de l’evident eix simètric que crea en les faccions de la cara també en trobem en el mocador, les joies que li penjen del cap, els collarets... També trobem que la línia d’horitzó coincideix amb la línia de la boca, fet que remarca l’expressió ambigua del personatge. Tot i que la cara és completament frontal el cos està una mica girat, aquest fet no canvia la composició pero si ens hi fixem el costat que està més allunyat de l’espectador està més desenfocat i té uns colors menys definits. També son importants els ritmes que creen la repetició de formes i colors, un clar exemple n’és la brusa amb unes ratlles seguint una pauta de colors, però també go trobem en els collarets i el mocador del cap, això ens provoca major interès al mirar la fotografía i al intentar descifrar-la.

 En aquesta obra, com en la gran majoría d’aquest autor els colors tenen una gran importància i protagonisme, amb un fort contrast de negres molt negres, colors molt saturats i molta definició. El fons, completament desenfocat, és de dos colors pastel força planers, mentres que la figura és de colors vius que creen grans contrastos com la cara groga i el mocador blau que són colors gairebé complementaris entre ells, i la roba utilitzant, sobretot, blaus, grocs i vermells molt purs

El noi mira directament a la cara i té una expressió que ben be no es pot saver si és seria o feliç tot això fa que la fotografía ens aporti moltes més sensacions i preguntes que ens venen al cap.

Els membres masculins joves d'aquesta tribu es pinten la cara d'aquests colors i llueixen les seves millors robes i joies ja que es posaran tots en fila i fent uns moviments de cara i cos molt hipnótics i cantant una de les noies joves de la tribu decidirà quin d'ells vol que sigui el seu marit.

El fotógraf Steve Mccurry viatja molt i fa aquesta classe de fotografíes, la gran majoría amb un grau alt de contingut social. Es va fer famós per un retrat, que va ser portada d'un número del National Geogràphic, en el que es veu a una noia afgana amb els ulls verds.

Judith Bassagañas 2A

Simplicity

Aquesta fotografia va ser feta pel fotògraf australià Russel James a Nova York l’any 2007. Pertany a una sessió de fotos anomenada “Nudes”. Es va fer aquesta sessió de fotografia amb gent despullada, sobretot dones, ja que ell volia demostrar que la bellesa, l’estil i la provocació es defineixen molt millor a través d’un despullat. Russel James creu que per retratar una persona despullada cal un tracte molt íntim entre el retratat i el retratant. El fotògraf, en contradicció amb altres opinions creu que el retrat d’un cos nu no ha de tenir un tracte sexual sinó un tracte que pugui crear una atmosfera de seguretat i protecció.

El tipus de pla d’aquesta fotografia és general ja que veiem amb totalitat el cos del retratat. A la fotografia hi veiem una noia nua sense cap ornament. No du ni el cabell llarg, ni arracades, ni maquillatge ni res. És una imatge molt senzilla. Una noia nua i el fons sense cap estampat. La noia està amb posició fetal i està situada just al centre de la imatge. És una fotografia d’estudi amb llum artificial que li ve de l’esquerra de la fotografia ja que podem veure molta més ombra a la part dorsal que a la frontal.

La fotografia no té color, és en blanc i negre. Hi ha un contrast amb les ombres i també amb el poc cabell que té en comparació amb la pell i altres llocs on toca més la llum. Fa presència la textura de la pell de la noia.

El fotògraf representa la senzillesa i la simplicitat d’un cos nu. Representa la bellesa més natural i esplèndida. Ens mostra la model com una persona ordinària, com qualsevol de nosaltres i dóna un toc molt íntim a la imatge. El fotògraf vol transmetre’ns els seus sentiments i pensaments a través d’aquesta imatge i a través d’un físic intenta explicar quelcom més espiritual.

Carla S.J

Retrat de Bob Dylan per Mark Seliger

Informació general 
Autor: Mark Seliger
Títol: Retrat de Bob Dylan a Nova York
Any: 1995 Mides: 20 x 16cm
Tècnica: Clàssica impressió amb el procés gelatino-bromur

Es tracta d’un retrat del músic ja als seus 54 anys per el fotògraf Mark Seliger, americà especialitzat en el retrat i en la realització de portades de discs. Seliger està en el món de la música, la moda i el cinema ja que ha treballat a revistes com Vogue, Vanity fair o la famosa Rolling Stone.

Denotació (Anàlisi formal) 
La imatge és un retrat de la persona ja que és a primera vista és del cos, la seva expressió i la seva vestimenta el que trobem. La fotografia té la línia d’horitzó una mica més amunt de la meitat cosa que ens indica que és un contrapicat . El pla és americà, surt principalment el personatge (fins gairebé els genolls) al centre de la fotografia i envoltant-lo hi trobem el paisatge que està dividit en el balcó, que ens explica que el personatge es troba dins algun lloc, i els edificis del carrer. La barana del balcó és l’únic element nítid que acompanya la figura i la tanca en un espai, a més també relaciona la persona amb el fons. El primer pla, doncs, l’ocupa el personatge amb tota la seva indumentària i en segon pla el balcó i la paret. Ja en la llunyania, hi ha el carrer que gairebé no s’aprecia. La composició és vertical i la mirada cap al terra i el gest de les mans fan que sigui més aviat tancada. Una línia important de la composició seria una diagonal de baix a dalt seguint la direcció del bastó, ja que també és la línia que marca el gest del cap i la posició del cos en general. El ritme és pausat; hi ha poc moviment en la imatge perquè està calmat. La fotografia és en blanc i negre, com totes les de l’autor i conté bastants matisos de gris, fins a arribar a gairebé el negre. Les textures són interessants i variades. Destaquen la pell negre i llisa de l’abric en contrast amb els detalls de pel que l’envolten i tenen certa semblança amb la textura dels cabells, que contraresten les ratlles dels pantalons que segueixen la direcció de la barana. Trobem textures diferents també als guants i la camisa. La imatge és la original, no ha estat retallada ni retocada.

Connotació (Interpretació)
L’autor pretén mostrar la personalitat de Bob Dylan a través de la fotografia. Personalment, penso que posseeix una gran personalitat tot i no conèixer la persona. Retrata una persona molt famosa i és difícil de saber però em transmet que aquesta és una faceta molt pròpia de Bob Dylan. Tot i que per demostrar la seva magnitud han utilitzat el contrapicat i aquesta vestimenta que sembla que vulgui demostrar poder, els pantalons de quadres, l’expressió de la cara i la postura contraresten una mica aquesta idea. El fet que estigui tancat en aquest balcó i que la barana ens indica que l’espectador està dins, també ens dona la sensació d’entrar en la vida privada del músic i podem veure aquest moment de reflexió seu.


Laura Planas

La chica Afgana

La chica Afgana es el títol d’aquesta fotografia documental feta a l’Afganistan per Steve McCurry en el 1984. Aquesta foto destaca per la mirada de noia que es impressionant.

Es tracta d’un pla mitjà curt encara que el cos resta d’importància perquè la cara el focus d’atenció. En primer pla tenim el cos de la noia i la seva cara encara que el que destaca mes son els ulls verds de la noia. La roba també hi juga un paper interessant deixant veure que la noia viu en un lloc pobre per les esparracades i els restes de pintura en la part dreta del vel que li cobreix el cap. No te un fons definit que fa ressaltar molt mes la noia i la seva mirada. La imatge es molt estàtica gracies a que predominen les línees horitzontals i verticals, encara que el cos traça una diagonal. La fotografia te una gama de colors càlids (Vermells) per el que fa el color de la pell i del vel contrastats amb una gama de colors freds (Verds) dels ulls, el fons i el vestit que porta assota del vel. Les textures combinen molt bé següent textures llises excepte del vel que te un petit estampat però que no destaca ni contrasta casi res.

La noia amb la seva mirada pot expressar un munt d’emocions. Molta gent a dit que aquesta fotografia es com la Gioconda de la fotografia. La fotografia te com a context la guerra per lo que es pot deduir que la mirada de la noia expressa l’odi i la por vers la guerra que li ha arravatat els pares. La intenció del fotògraf es amb aquesta fotografia ensenyar-nos el mal tràngol que estan passant els nens amb la guerra.

Pedro Rodríguez Cortell

Tauró blanc devorant una presa, Kike Calvo

En aquesta imatge de Kike Calvo, l’enquadrament és central ja que la figura que es representa está al mig de l’imatge fent l’acció. Podriem dir que és un primer pla ja que es veu nomès el cap del tauró, que és el protagonista de la imatge, atacant i devorant la seva presa. L’espai es troba ben definit, és una fotografia tancada ja que el mar envolta i centra al tauró en la composició juntament amb els colors contrastats que són el blau fosc casi negre i els blancs que hi ha. La composició és molt simple, un cos al centre realitzant l’acció i que produeix un tipus de moviment agressiu i salvatge donant-li força i velocitat. Els tons que hi ha en la imatge són bastant trencadors, juntament amb el moviment de l’aigua impactant amb el tauró, fent que es destaqui molt el vermell i tot seguit de la boca amb aquests colors negres, blaus foscos i blancs.  La gamma es totalment freda deixant nomes un to calid que és a la boca tot i que es un vermell molt apagat i amb matissos freds, però que fa que destaqui.  La textura predominant a la fotografia és l’impacte del tauró contra l’aigue que trenca aquesta membrana tan delicada i que fa un moviment de velocitat, de potencia...

És una imatge bastant real, el seu grau de iconicitat es bastant elevat, ja per ser una fotografia ja hi té aquest valor afegit, però a mes aquesta naturalesa tan salvatge del tauró fa que ho sigui més ja que el tauró sempre ha sigut el simbol de la ferocitat, del rei del mar i el mes ferotge de tots.

La imatge és actual, l’autor vol presentar la naturalesa tal i com és i per això fa aquesta i altres fotografies de la mateixa serie mostrant aquest tipus d’agresivitat. Dona una sensació de, por, força i prepotencia davant d’aquesta tonyina que serà devorada pel tauró i de la bellesa que suposa aquesta. 

Adrián Pons.

Women are Beautiful, Garry Winogrand.

Women are Beatiful és el títol de l'exposició fotogràfica del nord-americà Garry Winogrand (New York 1928-1984), i està composta per 85 fotografies. És considerat un dels grans renovadors de la fotografia dels Estats Units del segle XX. Va començar aquest treball el 1960, a les portes d'iniciar la guerra a Vietnam, però només las va publicar el 1975 quan va caure Saigon. Aquestes fotografies mostren la transformació de la dona en la societat nord-americana d'aquella època. Les dones que va immortalitzar, transmetien l'alegria de viure i reflectien el canvi d'hàbits d'una societat a la que es van incorporar sense cap mena de complexes.

Es tracta d'un pla mitjà, ja que l'interessa mostrar la reacció del personatge davant d'una realitat. Les dimensions de l'imatge són de 700x470. És en blanc i negre i hi trobem una dona de pell molt blanca que gairebé es difon amb el seu vestit blanc. Aquest conjunt fa contrast amb l'americana que està exposada en la vitrina d'una botiga i amb tot el fons fosc. Als dos extrems també hi trobem dos punts que ressalten: en un, dos dones vestides de blanc i a l'altre, un objecte que sosté el barret amb forma de flors. Tot això fa que se li doni més importància a la figura femenina que no pas a la masculina, representada per l'americana i la silueta de l'home que apareix en el vidre.

Aquesta fotografia em transmet l'alegria de la dona lliure i independent, capaç de sobreviure en aquesta societat sense la presència d'un home.

Ferry Slip

Aquesta fotografia està feta per George Tice, va néixer al 1938 a New Jersey. Aquesta peça forma part d’un conjunt d’imatges que són totes de 20x24 polzades. “Ferry Slip” es va fer al 1979. És una fotografia que és revelada a mà, es venen per un preu molt elevat. Com ara per nou mil dòlars. Mostra un pla general de la situació. Està composta per un pont, que és l’element més proper, una silueta llunyana i a darrere de tot, amb molta llum, hi veiem edificis al fons. Podem pensar que aquesta foto està feta a un lloc d’Estats Units, concretament sabem que és feta a Nova Jersey. Aquesta imatge té un grau de profunditat molt ampli, el que veus és tal com és, profund i llunyà. Està composta per una escala de grisos. La silueta és fosca per la claror que té darrere, això fa que ressalti la figura i no es confongui amb el fons. La il•luminació de la imatge és gradual. La imatge té un grau d’iconocitat força simple; es basaria en dibuixar unes línies corbes simulant un pont, una figura dempeus i rectangles de fons. Aquesta imatge està feta sobre un suport fotogràfic amb elements químics com el pal•ladi i el platí. Pertany al moviment artístic que envolta els anys 80. Els valors expressius d’aquesta imatge són demostrar la solitud i l’espera a l’altre cantó de la ciutat. Un barri que no forma part de la ciutat, que és aliè i no sembla agradable. El missatge mostra el prototip de persona dels anys 80, que tot i ser activa en societat, també té els seus instants d’espera, tranquil•litat i solitud. En alguna imatge aquests valors es podrien prendre positivament, però en aquesta imatge no és el cas... Per dir-ho d’una altra manera mostra l’altra cara de l’estereotip nord-americà, no pas aquell que es passa el dia fora de casa fent moltes activitats d’oci, com ara anar a les botigues, passejar, treballar, en resum: l’estrés de la ciutat. La persona que volgués descansar d’aquest estrés aniria a aquest lloc.

Charlotta's Baby; Joakim Eskildsen

La fotografia que he escollit es de Joakim Eskildsen. Aquesta pertany a un grup de fotografies que va fer durant sis anys(2000-2006) per diferents països ,aquesta en concret a Rússia, per conèixer la cultura i la llengua de diferents famílies gitanes.

La foto esta feta amb una angulació en picat. La composició parteix de la massa que crea el nadó construïda amb les línees corbes dels teixits de l'amaca i també la línea vertical  però una mica inclinada que forma el tronc de l'arbre i que ajuda a que el nadó no quedi suspès en l'aire i que ens deixa toca a terra.

El tronc de l'arbre i les teles , que no estan enfocades i que estan en segon pla, ajuden a una visió mes clara del nadó i així deixant-lo en primer pla.

Hi ha predomini de les línies corbes. Utilitza colors freds com els grisos de les robes també els verdosos tirant a grisos , però també trobem el vermell de el pijama de la nena que ens aporta calor i força a la fotografia.

El grau d'iconicitat es totalment real. La llum es natural i prové de la part esquerra per darrera del fotògraf i crea una il·luminació frontal però molt suau sobre les teles i el rostre del nadó.

Crec que la intenció del fotògraf es donar una imatge humil i plena de vitalitat a pesar de les marginacions socials d'aquest tipus de cultura que han sofert durant molts d'anys ,els gitanos, i actualment també.